Apunt Menorca 'Nura i els titans de la pedra', un cant a la cultura talaiòtica

‘Nura i els titans de la pedra’, un cant a la cultura talaiòtica de Menorca

Mario Errea del Pago (Desojo, 1956) fa molts anys que visita Menorca. Diu que n’és un enamorat. De tot. De les pedres també. Especialment. «Som un mirador de pedres», ens comenta mig somrient. Aquesta definició, que pot semblar una espècie de presentació innòcua, amaga una gran admiració: «M’encanta visitar els poblats talaiòtics de l’illa, tan ben conservats i tan enigmàtics alhora».

L’ascendència navarresa d’aquest compositor, professor de música i trompa de la Banda Municipal de Palma, és quasi imperceptible. Només els seus cognoms ens parlen d’aquells primers anys de vida al poblet de Desojo. En canvi, la seva primera terra d’adopció, Alzira, es manifesta obertament en la parla i l’estima que pregona, incondicional, per les bandes de música. Ara, després de vint-i-sis anys vivint a Mallorca, li resulta impensable allunyar-se de la Mediterrània. I, per descomptat, de les Balears.

A l’arxipèlag ha dedicat bona part de les seves composicions. La primera, de l’any 2000, és La joia en la si de la mar, i explica la conquesta del rei Jaume I. És, segons paraules de l’autor, «la primera obra musical dedicada a Balears». Després vingueren Terra de foners, un cant a Mallorca; Yebisah 1235, que recorda la caiguda de l’Eivissa musulmana, i Formentera, illa de la calma. Ara, amb Nura i els titans de la pedra, l’enamorat de Menorca sent que ha culminat aquest personal homenatge a la seva segona terra adoptiva. I ho ha fet amb una obra que acompanyarà, en el tram final del procés, la candidatura de la cultura talaiòtica a patrimoni mundial.

«No hi havia res que unifiqués musicalment les Illes, tan allunyades entre si, i aquesta obra podria explicar un relat comú», assenyala. L’interès de la Banda de Música de Son Rapinya d’interpretar íntegrament les cinc peces el reafirma en aquesta possibilitat.

En qualsevol cas, això serà després de l’estrena de Nura i els titans de la pedra a Menorca, illa a la qual va dirigit aquest “poema simfònic” que interpreta la Banda de Música de Ferreries ―la millor de Menorca, segons ell―. Els primers concerts van tenir lloc els dies 16 i 17 de gener amb motiu de la Diada del Poble de Menorca. El primer concert es va fer a l’Auditori de Ferreries i el segon al Teatre Principal de Maó. En ambdós casos la batuta la va marcar Josep Colom, director de l’agrupació ferrerienca i amic d’Errea. Ara, per celebrar el Dia de les Illes Balears, la nova composició sonarà al Convent de Sant Diego, a Alaior.

Tots dos han treballat estretament aquests darrers mesos amb l’objectiu d’emocionar el públic menorquí. Per aconseguir-ho, a més d’una impecable execució i posada en escena, necessiten invocar l’ànima. I Errea creu haver-la trobada en el relat, un relat que atorga a l’illa aquella part mítica que la cultura popular li atribueix. L’acció de Nura i els titans de la pedra se situa en una illa imaginària de la Mediterrània on els titans i els homes conviuen en harmonia. La irrupció dels déus menors aportarà el conflicte i la passió que reclama l’èpica. «És un cant a la convivència, un homenatge a la humanitat fet des de Menorca, des de la seva llegenda i la seva història», desvetlla.

Però de poc serveix la construcció del relat si el llenguatge musical no l’acompanya. L’aposta del compositor per la música contemporània, per la inclusió de solucions poc convencionals, fa que aquesta sigui una obra especial. «Cerc la imperfecció perquè és la representació de l’ànima», ens confessa. D’aquí l’ús de materials externs (bigues), de recursos extraordinaris (sis timbals) i de tècniques poc ordinàries (bufits) per emular pedra i vent, els dos elements que resumeixen l’essència de Menorca, tan descarnadament despullada per Màrius Verdaguer en Piedras y viento (1925): «La terra de Menorca és dura, ingrata, hostil, però la seva ànima és santa, la seva ànima és el vent, la força sense límits, arrabassadora, sense horitzons, que ve i que va».

Amb tot, Mario Errea insisteix que la seva música «és molt senzilla, marcadament descriptiva, que entra pels ulls i per les orelles». És així, ens explica, pel seu gust per les composicions creades per al setè art. «Som un àvid consumidor de música cinematogràfica, fet que necessàriament influeix en les meves composicions», explica. Entre els seus referents destaquen John Williams i James Horner, creadors de les bandes sonores de Star Wars, Cocoon, Alien o Jurassic Park, entre altres. Els dies 16 i 17 de gener tindrem l’oportunitat d’escoltar Nura i els titans de la pedra i transportar-nos a un món imaginari. Sense fotogrames, només a cop de pentagrama.

(Text publicat en el núm. 38 de la revista Àmbit que edita el Departament de Cultura i Educació del Consell de Menorca)